Espanya és un estat complicat on mentre en els teus documents t’identifiquen com a habitant tu pots ser capaç de sentir-te estranger. I, per a mi, és tan fàcil com travessar l’embasament de Contreras, pujar a la Meseta o travessar el riu Segura. El que l’estat nació espanyol impulsat i centralitzat a Madrid ha provocat ha sigut fer que ciutadans s’hi puguen sentir estrangers entre les seues pròpies fronteres, ser ciutadans de segona.

I sé que açò no existeix sols per a mi o per a molts valencians, el fenomen de l’estrangerització interna es pot dur més enllà. Els catalans o els habitants de les Illes Balears, amb qui compartim llengua, et podrien dir el mateix. Però, no sols s’hi tracta de les parts on es parla la nostra llengua; a Euskadi, Navarra, Galícia i a les Illes Canàries et podrien dir el mateix. Si fins i tot a àrees com Aragó i Astúries on aquest estat nació ha triomfat alguns et podran dir el mateix! I no dic que tot el món se  senta així, no és una generalització, és simplement una possibilitat basada a dir que alguns drets dels habitants d’aquestes localitzacions s’hi protegeixen molt menys que el de les “zones nacionals” del país, entenent “zones nacionals” com les zones on té pertinència l’estat nació: Madrid i en grau més baix les castelles i altres territoris castellanoparlants.

Els bascs, els gallecs i nosaltres hem patit una discriminació lingüística des que Felip V, en el cas dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, va prohibir les llengües i tradicions no castellanes a aquests territoris. Bàsicament, va voler implantar l’estat nació en un temps on no existia ni el concepte de nació. La idea en aquell moment era la unificació de l’idioma al regne tal com es va fer a França. I des d’eixe regnat de Felip V les coses sols van anar a pitjor amb el temps, tan sols durant les dues repúbliques vam tindre alguna mostra de pau cap a la identitat pròpia d’aquests territoris. Però, amb l’arribada de Franco s’hi perpetuà l’estat nació espanyol on ens van intentar eliminar minoritzant les «altres» llengues i intentant fer desaparéixer les «altres» nacionalitats que s’hi trobaven a l’estat, convertint en “l’espanyol” al castellà. Actualment… insults per utilitzar la teua llengua i el monolingüisme gelós de Madrid atacant als territoris on tenim altra llengua perquè, vam resistir tots els atacs històrics que les nostres respectives nacions han rebut des de la instauració de l’“Espanya de Madrid” i això causa gels des d’on es van crear els atacs.

Els casos d’Astúries o Aragó són particulars, tenien idiomes propis. L’aragonés, que tinc constància que encara s’hi conserva en algunes zones del Pirineu aragonés, i l’asturià o el que fou l’asturianolleonés… no tinc gens clar que ha pogut passar amb aquest si us soc sincer…  el que és clar és que el castellanocentrisme que va derivar a posteriori en el madridcentrisme és el càncer de l’estat nació d’Espanya i queda clar que «Espanya serà plurinacional o no serà».

Gent com jo està cansada de viure en un lloc on se’ns tracta com a ciutadans de segona, on se’ns insulta per eixir al carrer amb la bandera de la nostra nació que no és castellana. Eixa bandera que pareix molestar a Madrid. D’on penseu que ve el separatisme? El separatisme són els rancors del poble català i basc cap a eixe estat nació espanyol i, per a desgràcia, de Madrid, no desapareixerà mentre hi haja ciutadans de primera i de segona, llengües de primera i de segona. Voleu estat nació? Doncs quedeu-vos-el i nosaltres crearem el nostre propi, però, no cedirem a les extorsions de Madrid que durant tants anys ens han amenaçat. Així que o l’estat ens torna el nostre o prompte ho conquerirem nosaltres mateixos perquè, si alguna llengua s’ha imposat en aquest país històricament no han sigut les cooficials sinó el castellà i ja va sent hora de poder utilitzar les nostres llengües cooficials -que haurien de ser oficials- en tots els àmbits de la vida i si algú s’ha d’encarregar de garantir això és l’Estat.

Davant aquest panorama la idea que propose és senzilla. Un estat com el suís, plurinacional. Un estat on s’accepten les nacionalitats dels territoris i cap domine cap altra, l’abolició de la dictadura del castellà. La renacionalització d’eixos territoris als quals se’ls ha intentat arrancar la nacionalitat. I davant açò he de dir que no soc nacionalista, en tot cas soc humanista, crec que tots els humans hauríem de conviure respectant tot allò que forma part nostra. Davant la separació arbitrària dels estats cride per unir el món. Però si la causa del respecte, per a mi primordial, demana la creació de noves fronteres; avant i amb força. Tot i que reitere que la creació dels màxims -o mínims, segons es mire- “estats de respecte” suposaria el millor dels beneficis per als habitants d’aquest món. Al cas d’Espanya s’adapta acceptant la diferència i el plurinacionalisme, «Espanya seran moltes o no seran».

I si us pregunteu que és un estat de respecte, us ho descriuré senzillament. L’estat de respecte és l’evolució de l’estat de benestar i de dret; és aquell on no sols es garanteixen drets si no es garanteix el respecte mutu. En aquest cas el respecte cultural i nacional entre les diferents cultures i nacions. No necessitem una guerra entre castellans i catalans, es necessita que els castellans deixen de tractar d’imposar-se per molt que mal que faça perdre el privilegi que suposa l’estat nació per a ells.

També és curiós el cas dels Canaris que és l’únic un poc diferent. Els Canaris han patit una discriminació increïble històricament. Per la seua distància de la península, fent que sols se’ls considere “Espanya” quan als poders de Madrid els interessa. Els equips canaris de futbol, per exemple, van haver de remoure cel i terra per a entrar a formar part de la lliga Espanyola. Tampoc Canàries és Espanya quan s’ha de repartir migrants per la resta del territori peninsular o quan un volcà en l’illa de la Palma la destrossà, però… curiosament, les Canàries són d’Espanya quan volem anar de viatge, cobrar impostos, quan algun famós és d’allí o quan per a algun egòlatra de l’estat nació espanyol troba algun interés d’utilitat a aquestes illes. Resumint, per a ser una trampa de turistes i ser presó per a migrants les Canàries són d’Espanya, però no són prou espanyoles per a ser part dels “molons peninsulars” o això considera el poder de Madrid que tracta les Illes Canàries quasi com una colònia, i per si no ho saben els poders de Madrid -que solen pecar de la cadència del saber- el colonialisme va acabar fa temps. I els dies d’usar les Canàries com a base de proves per a la colonització americana queden lluny, per molt que a alguns els encante rememorar eixa època.

A Andalusia la discriminació nacional és diferent. Si bé el debat sobre la nació andalusa és això, un debat, el fet que Madrid els ridiculice constantment indica que és altre territori que sofreix les conseqüències de l’Espanya madridficada. Des de Madrid s’intenta ridiculitzar constantment l’accent i el dialecte Andalús, moltes voltes usat culturalment com a sinònim de “catet”. Bàsicament, des de Madrid es ven la imatge estereotipada de l’andalús com a humorista amb poques llums i s’il·lustra la parla típica d’eixe sud peninsular com una parla de gent poc culta. D’eixa forma des de Madrid es força a usar el castellà de la capital amb un accent Madrileny -que defenen com a neutre- per tal de mostrar el seu domini i configurar-se com “el correcte”. Més o menys, tot i que de manera limitada, s’aplica açò mateix cap a les persones de pobles amb un castellà “de poble” que ha sigut megaestereotipat des del cine espanyol i la cultura popular.

I sí, açò és una crida d’atenció a tots els espanyols per a dir que no caiguen en les mentides i falsedats que reparteix l’estat nació. Açò és una crida perquè els privilegiats castellans peguen un pas enrere i renuncien als seus privilegis atorgats per l’estat nació, per això mateix l’escric en valencià perquè canviar-me al seu idioma perquè m’entenguen sols seria una claudicació més a favor de l’estat nació. Si necessiten traductor, que l’utilitzen! Perquè Espanya no són uns, som tots en igualtat de condicions. I torne a repetir buscant un eslògan per a aquesta causa, “Espanya serà plurinacional o no serà” i si l’independentisme és l’única forma anime a usar-la tenint preferència per la federació plurinacional.

Nacho Villalba Ferragud (2024;publicat 02/04/2026)