Fa poc el meu amic Carles va respondre al meu assaig “Espanya” (ací enllaç) i crec que és necessari realitzar una resposta per a corregir diversos errors que ha comés. En el seu text es veu un gran desconeixement tant propi com dels temes tractats i aquesta resposta va dirigida a corregir-los. Lluny dels errors crec que tenim diversos punts d’encontre en les nostres tesis així com distàncies que enriqueixen el debat. He intentat fer una resposta per seccions així que abordaré secció per secció del seu text (ací enllaçat).

Als primers paràgrafs Carles pareix donar-me la raó, però, amb un argument clarament instrumentalitzat on descriu Espanya com una arma de cohesió social, una arma unificadora. En açò he d’estar d’acord, no es deu ignorar que la decisió de centralitzar en Madrid fou clau per a la supremacia castellana i fou per dos motius principals. El primer, Madrid era el lloc on residien primordialment els reis des que Felip II la va decidir traslladar allí. El segon, que Castella fou qui dona suport a Felip V i, per tant, la repressió fou contra les terres Aragoneses, el llevant Espanyol que, a més, estava menys unificat que Castella per la forma organitzativa d’aquell antic regne d’Aragó molt més descentralitzat. A més, sabent que en aquesta època no existien els nacionalismes resultaria boig considerar que la centralització en Madrid i la imposició de les institucions Castellanes fou organitzat baix un argument nacionalista.

Però, en aquests paràgrafs és on Carles, sense raó, associa excessivament, a parer meu, la “cohesió social” amb la uniformització. Gran error perquè en cohesionar no cal uniformitzar, Suïssa l’exemple. A més, Carles argumenta que la centralització recau en la necessitat de crear eixa cohesió, de “juntar el que no es pot juntar”. A aquest últim plantejament m’he d’oposar fermament, la cohesió no porta implícita la centralització, o algú s’atrevirà a dir que els Estats Units -estat àmpliament diversificat- té una manca de cohesió. Aquests errors si bé pogueren paréixer casuals, aquests ajuntats amb l’ús del castellà en la seua resposta ens indiquen que ni Carles, que predica sobre destruir els nacionalismes, no ha sigut capaç de destruir, del tot, els seus. La seua visió etnocentrista Espanyola fan denotar que, clarament, té una preferència per Espanya i que entén el món des de l’univers espanyol nacionalista. De no ser així hauria pogut trobar mil exemples arreu del món on no es va fer el que es va fer a Espanya, però, la seua fixació en la unitat d’anàlisi Espanyola l’ha cegat de comprendre altres formes de pensar el que l’ha conduït a afirmar com a “allò normal” allò que constitueix un món de pensament propi.  I açò de facto no és mal, tots tenim d’aquests biaixos, però, el no declarar-ho i el parlar des d’una visió que pretén ser “neutral” en el conflicte suposa una petita falta de transparència.

En els següent paràgraf -el quatre- i on comença la critica oberta cap al meu assaig Carles pareix sofrir un error tan bàsic que fou a forma d’alegoria el que va dur al cantonalisme de la Primera República quan aquesta es proclamà federal. No, la plurinacionalitat no crea diverses nacions més petites. En primera instancia, no les crea perque aquestes ja estaven ahí. Continuant l’argument, el que si crea es un clima de respecte que és en el que, al mateix assaig, aprofite per a comentar l’idea del pannacionalisme. Perquè sense eixe respecte plurinacional mai ens podríem agrupar baix una bandera pannacional que, en el millor dels casos, ens uniria com a humans. Perquè si busquem tots compartim una sèrie de característiques comunes que es poden continuar teixint.

Altra critica a aquest mateix fragment continuaria per el camí d’aquesta. Carles ha fet una resposta sense, tan sols, preocupar-se en conèixer mínimament sobre els conceptes dels que parla. En un mateix fragment ens parla de regió i nació com a sinònim i intercanvia perfectament nació i estat nació. Per aquesta raó aquest paràgraf ha sigut quasi impossible de descifrar per a mi però he entès -que em diga si m’equivoque- que al meu assaig proclame la independència de les “regions”?  No se perquè jo en cap moment parle de regions sinò, nacions. I a la critica aquesta podríem afegir la distinció que fa entre València i Catalunya o el fet de que no esmente en cap moment els exemples de Canàries -on criticava que esta invisibilitzada i colonitzada- i Andalusia.

A més en aquest mateix temps, en aquest paràgraft de l’horror te l’atreviment de dir que les altres nacions a Espanya no han estat oprimides mai -o això entenc-. No fa falta retrocedir en el temps per a trovar fragments d’aquesta opresió, actualmente es vulneren els drets llinguistics. Els atacs contra el català son diaris en València, que es el context que conec, i els atacs contra les llengües de l’estat es palpable fins i tot en la constitución que reconeix com a única lengua oficial es castellà. Però, si vol exemples més forts podem retrocedir uns anys i veure com en la dictadura franquista es varen prohibir totes les llengües que actualment esmentem com “cooficials”.

I que exemple usa Carles per a defendre aquestes idees del seu quart paràgraf? Doncs un argument que, tot i que ell el defen baix la bandera de la història demostra una clara cadència de coneixement històric social. En primer lloc perquè el concepte de “Reconquista” es ampliament nacionalista i no es fonamenta baix ninguna qüestió real. I per a rematar perquè Carles ni tan sols usa la història d’aquell període, usa el mite històric nacional Espanyol; demostrant, altra volta, el seu nacionalisme Espanyol.

Sobre allò de “recuperar Espanya”, ni existia el nacionalisme, ni existia Espanya, ni existia cap cosa pareguda. Eixa interpretació és posterior i és donada des del nacionalisme Espanyol -damunt conservador- per a justificar la seua base en el catolicisme i per a donar forma a la nació. I els mites nacionals existeixen en totes les nacions, però, s’ha d’entendre que són mites usats perquè les persones, des de l’actualitat, se senten part d’un passat. En aquella època, sent decebre a Carles, ningú es sentia ni Espanyol ni Castellà. En l’edat mitjana un fuster del barri del Carme s’identificava com a “Fuster del barri del Carme”. En l’edat mitjana ningú anava a lluitar per una nació, perquè no existia ni l’estat ni la nació. Lluitaven per obligació amb el senyor feudal, perquè era el que havien firmat en el pacte de vassallatge i era el bescanvi que havien de fer. La interpretació que fa Carles d’aquest fet demostra baixa perspectiva històrica jutjant fets passats des d’ulls que no es troben en la mateixa època.

Sobre el tema religiós ja tenim café per a cafeters. El tema religiós és diferent i, de fet, inexistent. Durant eixe període històric que Carles anomena “Reconquesta” no es va lluitar Cristians contra Musulmans, ni de bon tros. Durant aquest període van lluitar cristians contra cristians, cristians contra musulmans, musulmans contra musulmans i musulmans contra cristians. Sols fa falta veure la història del Cid o veure els pactes en què els musulmans i els cristians lluitaven junts per a entendre que la qüestió no era religiosa si no ho veus des d’un prisma inventat que et porte a reduir el conflicte a un tema religiós. Sobre aquest tema li demanaria a Carles revisar que no tinga activat un filtre nacionalcatòlic. Ja que els seus arguments són típics d’eixa època i naixen per a engrandir Espanya i el catolicisme al mateix temps que els enllaça per a dir que “Espanya és catòlica i va expulsar als invasors musulmans”. Dit d’altra forma, que Carles defén el no trencament de l’estatus quo des d’una perspectiva de poder, dominant, una perspectiva a la qual -clarament- no li beneficia el trencament del estatus quo. Per això pot dir-se “neutral” perquè realment la seua perspectiva va a favor de l’orde establert sense declarar que ho està mirant tot des d’un prisma del més vell nacionalisme “Espanyol”. I és per això que amb aquesta base inconnexa de la realitat sostinguent tot el seu discurs anterior sols podem refutar-lo.

Després Carles, al sisé paràgraf, té la indecència de separar als Països Catalans, altra característica del nacionalcatolicisme.  I sustenta la “necessitat d’opressió” en la base anterior que crec que ja li hem refutat prou, ja que no té cap connexió ni amb la realitat ni amb l’actualitat. Ni tan sols es pot trobar connexió amb el mateix tema dels “nacionalismes”, pel fet que esmenta un fet que va ocórrer abans d’aquest període per a dir que és una conseqüència dels nacionalismes.

Després parla de la idea d’herència que em pareix unes absolutes deixalles. I em pareix una errada completa perquè separa els nacionalismes de tota la resta de coneixement que es transmet a través de la socialització. Però al mateix temps encara no sap quan neixen els nacionalismes, continua separant els Països Catalans i continua cometent errors històrics que farien plorar a qualsevol historiador amb un argument tan fal·laç que fa entendre quasi que els nacionalismes són intrínsecs a l’existència humana. A aquesta fal·làcia tan emprada al text l’he volgut anomenar l’argument dels “Nacionalismes Medievals”, ja que critica els nacionalismes des de la seua inexistència. L’equivalent a criticar algú abans no sols del seu naixement sinó, abans de la seua formació.

Però bé, més enllà dels errors. La idea que una persona no vulga defendre el lloc on va néixer em pareix correcta. Jo no ho faria, soc humà i defenc sempre al més dèbil, fins ací les meues actituds sobre el tema. No puc estar més d’acord amb l’afirmació. Però, sabent la ideologia de Carles, em pareix curiosa una afirmació seua: “Recordemos que son sus antepasados quienes vivieron allí, no ellos”. Si recordem que en l’edat mitjana el territori era tractat com una propietat, Carles acaba de proclamar una frase que més marxista no podria ser. L’abolició de l’herència, literalment. Que dret té la gent de tindre allò que els seus avantpassats han tingut?

I bé, després d’aquest petit fragment on la meua finalitat era fer-lo rabiar, comentarem la conclusió. La solució de Carles és, en resumits comptes, que guanye el més fort. Implantant un estatus quo quan encara un bàndol domina. Tot i que compartim base, Carles s’inventa un cicle d’odi al seu plantejament que mai ha existit i fonamenta la solució baix una falsa pau perquè pretén destruir les identitats per a solucionar el conflicte. Jo defense, com en l’anterior assaig, la unió de totes les identitats. I no demane com ell que siga instantània. Jo, fent ús del meu pragmatisme, accepte una unió pannacional que pot ser escalonada sense tampoc negar les dominacions del passat. Demane la igualtat amb la base en el respecte perquè instaurar un estatus equal en un moment de dominació no és possible, s’han de fer correccions i ha d’haver-hi un procés.

I per acabar Carles mostra la idea que vivim encadenats a una nació mentre ell ha fet gala durant tot el text del seu encadenament i lluny d’acabar amb bon peu torna a mostrar que no domina conceptes bàsics en el tema tornant a confondre la conclusió del meu anterior assaig àmpliament pannacionalista amb la idea de crear múltiples nacions.

Per acabar aquest text vull recalcar que no he citat perquè el text no pertany a l’esfera de l’acadèmic. No he investigat per a respondre a Carles, m’he valgut dels meus coneixements complementant-los amb algunes petites referències que no fa falta esmentar per la no pretensió acadèmica. A més, vull recomanar a Carles investigar i no caure en la trampa del poder de creure que el dominant és el “neutral”. Li recomane aprendre, realment, sobre història i eixir-se’n de la cosmovisió nacionalista. Sols d’eixa forma podrà existir un autèntic debat que es podria extraure dels dos textos i que aniria referit a la solució del problema: “S’han d’eliminar els nacionalismes per reducció -proposta de Carles- o per augment -la meua-“.

Nacho Villalba Ferragud – Alumne Sociologia

Escrit 08/04/2026

Publicat 10/04/2026